El cotxe va anar agafant més velocitat i va començar una aventura que mai no hauria pensat viure als meus quinze anys. quan vas a cent quilómetres per hora dins dun cotxe, sents que el que es mou és el món de fora i no tu. peró, quan vas a cent vint i no portes vidres perqué algú ha rebentat dun tret les dues llunes, et sents com si thaguessis llançat en paracaigudes des de lestratosfera sense ampolles doxigen. no és vertigen, ni mareig, ni pánic, ni dolor, és tot aixó alhora multiplicat per mil. no et sabria dir a quina velocitat anávem, peró tasseguro que estávem a punt de superar la barrera del so. laire travessava el vehicle com un huracá. per un moment vaig témer que la força del vendaval maixequés del seient i em llancés pel forat del vidre del darrere. «recorda ten: quan es fuig, no sha de mirar enrere», mhavia dit lhéctor.
